Pediatria social-Social Pediatrics

Blog de Pediatria Social

Maldecaps o Mals de cap

leave a comment »

(Aquest text ha estat publicat, fa un temps, a un altre lloc i en espanyol.)

 

Fins a quin punt els mals de cap son un diagnòstic pediàtric social o, simplement, patología pediàtrica comuna, està obert a discusió. Pensem però que, sobre tot quan son de repetició, determinen problemes a la vida de relació dels nens i els seus pares. També queda la qüestió de si es poden separar els “maldecaps” dels mals de cap, al menys en català. (Maldecaps en té tothom, fins i tot la canalla).

Els mals de cap són, al costat del dolor abdominal, les síndromes doloroses recurrents més freqüents en la infància i adolescència. La meitat dels nens han experimentat episodis de cefalees que han motivat alguna atenció mèdica abans d’arribar a l’edat adulta. Fins a un 5% dels nens experimentaran cefalees recurrents de diversa intensitat.

Etiopatogènia.
El cap fa mal com a resposta a una sèrie de fenòmens que inclouen la vasodilatació dels vasos cerebrals, els estímuls sobre les meninges com la inflamació o la distensió per una ocupació d’espai, la distensió dels espais ocupats pel líquid cefaloraquidi, ventricles, cisternes o espai subaracnoïdal, per traumatismes directes o bé per efectes reflexos a partir d’estructures adjacents al crani com els sins paranasals, les estructures dentals i maxil·lars, i la musculatura i articulacions cervicals. Alguns tòxics, notablement el monòxid de carboni i l’alcohol, provoquen mal de cap. Igualment causen cefalees la major part de les drogues il·legals i el tabac. La ingestió de xocolata i altres derivats del cacau s’ha associat amb cefalees i se li ha atribuït un paper en l’etiologia de les crisis de migranya.

Els defectes visuals de refracció es refereixen com a possible causa de cefalees encara que poques vegades es poden substanciar. En ocasions les dificultats visuals en l’àmbit escolar comporten estrès pels reptes de l’aprenentatge i aquesta pot ser la causa de les cefalees.

El cervell propi no té terminals del dolor i, suposadament, no fa mal. La mateixa elevació de temperatura, la febre amb els símptomes funcionals acompanyants, es manifesta amb cefalea. Les síndromes vertiginosos, essencials o secundaris a patologia coclear local també poden manifestar-se com “dolor” al cap. Els nens poden també referir al capdavant molèsties d’origen emocional com l’estrès, l’angoixa o l’ansietat. Igualment poden manifestar-se com a reflex de situacions familiars indesitjades ocultes com la violència, els maltractaments o abusos sexuals.

Manifestacions.
Un episodi únic de cefalea, que cedeixi espontàniament o amb l’ajuda d’algun analgèsic, és una cosa comuna i si no interfereix amb l’activitat del nen no mereix major preocupació. En qualsevol cas s’han de valorar els símptomes acompanyants, si n’hi ha. Les cefalees ocasionals, persistents, cícliques o agrupades ( “cluster”) requereixen una avaluació clínica.

Cal tenir en compte que per a les famílies, l’expressió per part del nen de dolor al cap desperta sovint preocupacions en relació amb diagnòstics ominosos com meningitis o tumors cerebrals. En ocasions la verbalització davant el nen d’aquestes preocupacions pot retroalimentar la síndrome de les cefalees. La recollida de dades de l’anamnesi en les cefalees ha de posar èmfasi en els detalls de l’inici, l’any, dia de la setmana, hora del dia, durada de la crisi, mecanisme d’alleujament, símptomes acompanyants com nàusees, fenòmens vasomotors, moviments convulsius o alteracions pupil·lars. Ha indagar la possible relació amb agents tòxics com el monòxid de carboni, l’alcohol o els dissolvents com els emprats en coles i, també, en els adolescents, les drogues il·legals.

El diagnòstic de cefalees comporta l’exclusió de patologia neurològica orgànica. Ha de valorar-se amb deteniment la situació social, escolar i familiar per detectar possibles situacions estressants no evidents com l’exclusió, el fracàs acadèmic, el bullying, la violència familiar, els abusos sexuals o altres evidents com la pobresa, la marginació, l’abandonament, la negligència, la institucionalització, o l’estrès posttraumàtic després d’accidents o catàstrofes.

L’exploració clínica ha de ser extensa incloent una acurada exploració neurològica i del fons d’ull.

Els exàmens complementaris s’han d’adequar a la situació plantejada i la simptomatologia evident. Prodigar estudis d’imatge sense un objectiu concret generalment indueix a la confusió i desplaça l’atenció del nen i la família de causes funcionals relacionals que poden requerir un altre tipus d’atenció. Convé desactivar la concepció que els moderns mètodes de diagnòstic per la imatge, TAC, RNM, PET scan, etc., ho mostren “tot”. La negativitat de les troballes pot provocar desconfiances i incrementar les angoixes familiars. L’electroencefalograma, però, pot mostrar un patró característic en la migranya clàssica.

En tots els casos és important recollir informació sobre quina és la concepció que tenen els pares i el nen dels mals de cap, si els atribueixen raons biològiques, certes o errònies, o bé ho refereixen a aspectes psicològics o relacionals, així com els remeis que hagin utilitzat i la seva eficàcia real o atribuïda.

Tractament
Les cefalees secundàries són subsidiàries del tractament de les seves causes.

Les cefalees tensionals i la migranya requereixen una clarificació i informació a la família i al nen que permetin l’ús d’un llenguatge comú entre ells i el facultatiu. Convé insistir en l’absència de riscos vitals i que donat el caràcter episòdic, l’objectiu inicial és espaiar les crisis, ja que la seva eliminació tardarà una mica.

Pot ser convenient recollir les crisis i les seves característiques en un calendari.

El tractament de les crisis ha de ser consistent, precoç i complet. Ha de fugir-se de minimitzar la crisi al començament i despatxar-amb un “ja passarà”. S’ha de instruir la família a adoptar una tàctica que desperti confiança i, alhora sigui d’aplicació fàcil.

El més convenient és aconsellar una combinació de tècniques de relaxació i un analgèsic. Quan el nen manifesta que té mal de cap i resulta evident que no és un recurs de simulació per la història i l’avaluació, s’ha de convidar el nen a estirar-se a una habitació en penombra, iniciar un exercici de relaxació i administrar un analgèsic. Passats 45 minuts o una hora, quan es pugui haver experimentat una millora i l’analgèsic hagi arribat al seu punt d’efectivitat, retornar el nen a la seva activitat habitual i animar-lo a intentar oblidar la síndrome.

Els fàrmacs analgèsics a utilitzar són els més comuns, com l’àcid acetilsalicílic, el paracetamol, l’ibuprofè. Ocasionalment poden estar indicats els opiacis, concretament la codeïna, sola o en associació amb paracetamol.

Els antimigranyosos agonistes de receptors SHT1 (sumatriptan) no han estat provats en nens, encara que sí tenen la seva indicació en adolescents.

En el tractament farmacològic a llarg termini han tingut èxit fàrmacs diversos com la ciproheptadina, la clonidina i, en les migranyes clàssiques, els anticomicials.

 

X. Allué (Editor)

Anuncios

Written by pedsocial

6 abril 2018 a 8:02

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: